Cançó a l'Ebre

No oïu quina remor més endolcida
que fan les aigües, tot passant?
és la cançó tendra, amorosida,
Cançó de l’Ebre triomfant …!
Dorm la ciutat en l’hivernada,
crua, desfermada,
que m’omple de neguits el bell repòs.
De bella nit s’atura l’estelada,
confusa, desmaiada,
com una espurna que salta del redós …
… I una remor endolcida,
com d’aigües que van lliscant,
una cançó amorosida
dintre la nit va cantant …
i es giten els canyars reverenciosos,
suaus i silenciosos
com lent ressò del riu a la remor.
El clar de lluna es fica dins l’arbreda
i la remor s’hi queda
talment una cançó d’amor …
I canta el riu a la ciutat dormida,
–cançó engelosida–
que diu grandeses i conculca afanys.
Corre la nit i, a frec d’albada,
la vida és començada,
neta de núvols i neguits estranys.
No oïu la cançó tan amorosida
i vessant de vida,
del riure de l’Ebre sigilós i clar?
És la cançó nostra, la cançó de l’Ebre,
que cap altre riu no la sap cantar!